Antiquus sermo est...

... ac non aspernabilis: λόγος γάρ ἐστ' ἀρχαῖος οὐ κακῶς ἔχων. Així podríem qualificar les contínues i lícites reclamacions que hom fa però que mai no obtenen la resposta adequada. Ho pensava en diverses ocasions. Per exemple quan em referia a la impossibilitat de donar classes de grec en un Institut com el meu: els "companys", amparats per l'administració, impedeixen a les bones i a les males que es matriculin en igualdat de condicions que les altres matèries de batxillerat, eliminen el grup i endavant. El silenci dels que han colltorçat és més que eloqüent. Ho pensava també davant notícies com les del blog de Toni Ferran, sobre unes restes ibèriques a Matadepera que no reben cap atenció (exceptuant-ne les promotores urbanístiques), o el que explica Joan Pinyol (amb qui comparteixo l'admiració per Pere Calders): unes sitges ibèriques i altres restes de l'Anoia no trigaran a fer companyia als professors d'una assignatura que també es mor d'inanició: mala peça al teler quan la incultura o la depredació s'emparen del poder. Després passa allò de l'arbre que ha caigut, que tothom hi va a fer llenya. Difficile est luctum fugere: ἔργον γε λύπην φυγεῖν. I això que els ibers tenien el títol de "Prínceps d'Occident"! (Per cert, val la pena esmentar cap títol dels grecs?)

Poblat ibèric d'Azaila (Terol)