AMOЯ | ROMA

N.A. - E.B. – C.E. – J.K. – A. P. – A.Q. – Q.R. - N.S.

Sí, hi vàrem anar la setmana passada. Avui en fa vuit dies i encara no ho hem paït. Dimecres a les sis del matí tothom era al seu lloc. Arribàvem, de tornada al Prat, divendres a les dotze de la nit… Tres dies intensius, esgotadors, d’aquells que no s’obliden fàcilment. «Nihil pretiosius tempore», diu l’adagi.

Un hotelet a tocar de Termini, ben situat, gairebé feia cantonada amb la Via Cavour… que recorríem amunt i avall. Quina troballa ens va fer la Sandra, de Viatges Zafiro! Estratègic, feia el seu servei.

Roma és eterna, diuen. El llatí i els monuments romans són el seu aliment, l’ambrosia; s’hi afegeix el contemplar el Moisès de Miquel Àngel… o la Pietà. O el Laocoont! Era un pelegrinatge a retrobar-se amb el cor de la humanitat. Però per poc que t’aturis ja surten els cambrers de les pizzeries a parar taula! No s’hi val a badar: la pizza era com una roda de carro, i quina set!

Caminar, caminar, caminar. Pujar al bus de tant en tant va més enllà de l'anècdota (sobretot l'últim dia, anant a San Giovanni Lateranense). Passar per davant del Colosseu (i un matí entrar-hi), de la Via dei fori , endinsar-se per carrerons fins al Panteó, la plaça Navona, la plaça d’Espanya, l’ara pacis, la fontana de Trevi… Pujar fins al Quirinal, entrada la nit! (Els peus ja no aguanten, ai.)

Impressionant el Vaticà, estatges i museus. Un paradís. Un laberint de sales… fins arribar a la capella Sixtina. (L’única llàstima: el museu de la la zona EUR era tancat per la tarda. Allí es conserva la coneguda maqueta de l’antiga Roma que venen a tots els quioscos; uff!, dels temps de Mussolini). En fi, la boca de la veritat ja ho sabia que arribàvem quan es feia fosc. I el temple no eran vigilat per les vestals… Ara el Tíber ens acompanyava serè en un capaltard tranquil.

I el tercer jorn: Colosseu i fòrum romà. Tot grandiós, espaordidor, admirable. Dalt del turó del Capitoli hem visitat també els museus capitolins: meravelles de debò ens esperaven… No explicaré com ens vam rifar els subalterns amb els tema de les entrades. I a les sis de la tarda no ens veia pas venir aquell botiguer de la Via Milano quan anàvem a comprar tants espaguettis i pasta; com es fregava les mans, l’home!

Embarquem. Estem agotats. De nou aterrem a Barcelona. Allò se'm figurava un somni. “Gràcies, gràcies, moltes gràcies” repetien pares i alumnes… Però el mèrit és dels professors companys, del Josep i de l’Òscar. Dintre meu ressonava alguna cosa com δεῦτε μοι ἁβρόκομοι Χάριτες, εὐπλόκαμοι, ἦλθατε εἰς ἐμὸν ἦτορ…