Dona i comèdia: un personatge més?

Es fa avui una lectura dramatitzada de Lisístrata d'Aristòfanes a càrrec del grup Amics del Teatre de Matadepera que dirigeix Albert Novellon. Serà a l'Hotel de Matadepera, a les 22:30 h. Tothom hi és convidat. Els actors són: Beth Avellaneda, Mercè Barella, Albert Beorlegui, Mercè Blanch, Glòria Busqueta, Pere Ejarque, Antònia Genescà, Xavi Pujade, Vicenç Pujol, Esteve Riba i Àngela Vilarrúbias. Copio seguidament unes reflexions que poden orientar en un tema difícil i controvertit, el de la presència de la dona en la comèdia antiga.

Com en el cas del pacifisme, ha de tractar-se amb molta precaució la qüestió del «feminisme» d'Aristòfanes. Certament, el paper de la dona en aquesta obra [scil. Lisístrata] és sorprenent. La realitat, però, era ben diferent: la dona grega estava sotmesa a l’autoritat del marit i exclosa totalment dels afers públics. La inversió de papers que presenta no té, per tant, cap connexió, en absolut, amb la realitat. No oblidem que es produeix en el marc del festival. En una obra anterior, Els carboners, Aristòfanes havia presentat un particular passant per sobre l’autoritat de l’estat. El mateix festival invitava a tals representacions inverses de la realitat. A més, l’auditori era, si no exclusivament —no ho sabem del cert—, almenys sí majoritariament masculí, i això és perceptible pel tipus de comicitat emprat. Malgrat tot, la imatge que ens ofereix la comèdia presenta aspectes positius. El seu testimoni es vàlid perquè, si bé basa l’acció en situacions imaginàries, conté també molts elements reals. L'efecte còmic neix precisament de la confrontació de la realitat amb l’absurd. Els caràcters i tots els detalls de la vida són reals, en efecte. I, pel que fa a la dona, no s'hi adverteix el més lleu rastre d'inferioritat ni tampoc de submissió servil. La dona manté ferma la seva posició enfront de l'home i alta la seva dignitat. I això possiblement té més valor que una fantasiosa revolució, per mes atractiva i afalagadora que resulti.

Extracte de Cristián Carandell,
«Pròleg» a Aristòfanes, Lisístrata, Barcelona, 1998, p. 13