Πάντα δὲ θνητοῖς ἐστιν ἀφ’ ἡμῶν τῶν ὀρνίθων τὰ μέγιστα.
Πρῶτα μὲν ὥρας φαίνομεν ἡμεῖς ἦρος, χειμῶνος, ὀπώρας·
σπείρειν μέν, ὅταν γέρανος κρώζουσ’ εἰς τὴν Λιβύην μεταχωρῇ·
καὶ πηδάλιον τότε ναυκλήρῳ φράζει κρεμάσαντι καθεύδειν,
εἶτα δ’ Ὀρέστῃ χλαῖναν ὑφαίνειν, ἵνα μὴ ῥιγῶν ἀποδύῃ.
Ἰκτῖνος <δ’> αὖ μετὰ ταῦτα φανεὶς ἑτέραν ὥραν ἀποφαίνει,
ἡνίκα πεκτεῖν ὥρα προβάτων πόκον ἠρινόν· εἶτα χελιδών,
ὅτε χρὴ χλαῖναν πωλεῖν ἤδη καὶ ληδάριόν τι πρίασθαι.
Ἐσμὲν δ’ ὑμῖν Ἄμμων, Δελφοί, Δωδώνη, Φοῖβος Ἀπόλλων.
Ἐλθόντες γὰρ πρῶτον ἐπ’ ὄρνις οὕτω πρὸς ἅπαντα τρέπεσθε,
πρός τ’ ἐμπορίαν, καὶ πρὸς βιότου κτῆσιν, καὶ πρὸς γάμον ἀνδρός.
Ὄρνιν τε νομίζετε πάνθ’ ὅσαπερ περὶ μαντείας διακρίνει·
φήμη γ’ ὑμῖν ὄρνις ἐστί, πταρμόν τ’ ὄρνιθα καλεῖτε,
ξύμβολον ὄρνιν, φωνὴν ὄρνιν, θεράποντ’ ὄρνιν, ὄνον ὄρνιν.
Ἆρ’ οὐ φανερῶς ἡμεῖς ὑμῖν ἐσμὲν μαντεῖος Ἀπόλλων;
De nosaltres els vénen als mortals els béns més grans. D'entrada, els anunciem la primavera, la tardor, l’hivern. Han de sembrar quan, tot grallant, emigra a l'África la grua. També anuncia al mariner que por penjar el timó i anar a dormir; i, al lladre, que ha de fer-se capa nova, a fi que, per no tremolar, no l’hagi de pispar. A continuació, el milà anuncia una nova estació: és l’hora d'esquilar el velló florit de les ovelles. L'oreneta tot seguir avisa que cal vendre la gruixuda capa per comprar un vestir més fi. Som per a vosaltres els oracles de Dodona, Amon o Delfos, com el mateix déu Apol·lo. Adreceu-vos a un ocell amb toca mena de consultes, siguin de comerç, adquisició de béns o noces. Pel que fa als auguris, tot senyal jutgeu que és un ocell: un rumor, un esternut, l’anomeneu ocell, dieu que és ocell una trobada, veu, criar o... ase. No queda ja ben clar que som per a vosaltres com l’endeví Apol·lo?
Aristòfanes, Ocells (vv. 708-722), Barcelona, Institut del Teatre, 2002. Traducció de Cristián Carandell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada