Alceu 208a Voigt (326 L-P, 46A D)

Benvolgut Martí,

fa poc em demanaves en un correu si tenia la traducció d’un passatge dels Perses i d’aquest fragment d’Alceu per a un llibre de Literatura universal que publicarà Casals. L’una ja la tens. Del text d’Alceu em plau proposar novament el text amb algunes integracions i una traducció que, espero, sigui del teu gust. Afegeixo el testimoni d’Heraclit que comenta els primers versos: certament és una bella al·legoria de la nau de l’Estat, antiquíssima, i em va servir, amb altres exemples, per a postular temps enrere que un fragment iàmbic anònim (fr. 2 West) es podia atribuir al vell Soló (cf. Actes del X CEEC, vol. I, pp. 647-650). Les pàgines més encertades tractant el tema potser siguin les de Bruno Gentili, «Pragmatica dell’ allegoria della nave», Poesia e pubblico nella Grecia antica, Roma-Bari 1983, pp. 257-283. Fixa’t en Dante (Purg. VI, 76-78): «ahi, serva, Italia, di dolore ostello, / nave senza nocchiero in gran tempesta, / non donna di province, ma bordello.»

ἀσυν<ν>έτημμι τὼν ἀνέμων στάσιν·
τὸ μὲν γὰρ ἔνθεν κῦμα κυλίνδεται,
τὸ δ' ἔνθεν, ἄμμες δ' ὂν τὸ μέσσον
νᾶϊ φορήμ<μ>εθα σὺν μελαίνᾳ

χείμωνι μόχθεντες μεγάλῳ μάλα· [5]
πὲρ μὲν γὰρ ἄντλος ἰστοπέδαν ἔχει,
λαῖφος δὲ πὰν ζάδηλον ἤδη,
καὶ λάκιδες μέγαλαι κὰτ αὖτο·

χόλαισι δ' ἄγκυλαι, τὰ δ’ ὀή[ϊα [9]
[
[
τοι πόδες ἀμφότεροι μένο[ιεν

ἐ<ν> βιμβλίδεσσι· τοῦτό με καὶ σ[άοι
μόνον· τὰ δ’ἄχματ’ ἐκπεπ[ατ]άχμενα
τὰ] μὲν φ[ό]ρηντ’ ἔπερθα, τὼν [ . . . ] [15]

1 ἀσυν<ν>έτημμι Ahrens: codd. aliter / 3 ἂν codd. / 6 πὲρ Hermann: περὰ vel παρὰ codd. / 9 ἄγκυραι codd.: ἄγκυλαι Unger / 12 suppll. Page, Snell, Gentili-Catenacci / 13 suppl. Lobel / 14 suppl. Kamerbeek / 15 τὰ Kamerbeek; φ[ό]ρηντ’ Lobel

No entenc la revolta dels vents. Una onada rodola per aquesta banda, una altra per l’altra, i nosaltres som arrossegats al bell mig, amb la nau fosca, basquejant-nos sota aquesta tempesta. L’aigua de la sentina colga la base del pal mestre, el velam sencer ha quedat desfet, uns parracs enormes pengen, els ormeigs amollen, els timons . . . . que ambdós peus del velam continuïn lligats a l’estrop: només això em podria salvar. La càrrega ha quedat destrossada; una part s’ha perdut per la borda, de l’altra ...

* * *

Heraclit, Al·legories homèriques, 5 (p. 4 ed. Buffière)

Ἐν ἱκανοῖς δὲ καὶ τὸν Μιτυληναῖον μελοποιὸν εὑρήσομεν ἀλληγοροῦντα· τὰς γὰρ τυραννικὰς ταραχὰς ἐξ ἴσου χειμερίῳ προσεικάζει καταστήματι θαλάττης· [vv. 1-9] τίς οὐκ ἂν εὐθὺς ἐκ τῆς προτρεχούσης περὶ τὸν πόντον εἰκασίας ἀνδρῶν πλωϊζομένων θαλάττιον εἶναι νομίσειε φόβον; ἀλλ’ οὐχ οὕτως ἔχει. Μυρσίλος γὰρ ὁ δηλούμενός ἐστι καὶ τυραννικὴ κατὰ Μυτιληναίων ἐγειρομένη σύστασις.

En prou ocasions trobarem el poeta de Mitilene fent al·legories atès que, d’igual manera, compara els daltabaixos dels tirans amb una maltempsada del mar: [vv. 1-9]. Qui no suposaria, a partir de la imatge marina que obre immediatament el poema, que es tracta de la por al mar que ha sobrevingut a uns navegants? Però no és pas així! Perquè Mírsil hi és significat, i també ho és la seva conspiració de tirania que s’aixeca contra els mitilenesos.