A l'amic Joan Baptista Llinares.
Té una força recurrent, en Nietzsche, la idea de l'home desvalgut i sense mitjans que necessita un alliberament catàrtic. Llegim aquesta sentència seva:
"Un riu ple de fang és l'home; és necessari ser un mar per a poder acollir un riu així sense esdevenir impur." [cf. "Pròleg" a Així parlà Zaratustra, 3. Vegeu la tradució de M. Carbonell, Barcelona, Ed. 62, 1983, p. 24.]
L'epinici III de Baquílides té una γνώμη que invoca també del cosmos i la seva capacitat de purificació. Vegeu-ne els vv. 85-7: ... βαθὺς μέν / αἱθὴρ ἀμίαντος· ὕδωρ δὲ πόντου / οὐ σάπεται. "L’éter pregon és insollable, l’ona del mar, incorruptible", diu la traducció de M. Balasch.
2 comentaris:
Suposo que l'equivalent teatral seria el Deus ex machina. Sigui com sigui, la catarsi té també molt de pes en la lírica britanicoamericana del segle XX (Pound, Eliot, Auden...).
Salutacions,
Jaume
Salutacions, Jaume! Moltes gràcies pel comentari. No sabia pas això que comentes sobre la catarsi en la poesia anglesa... El 'deus ex machina' actua en situacions d'atzucac per a deixar el tema mig resolt, no cerca tant la catarsi de cap personatge. Més aviat en la tragèdia la catarsi es va produint tot al llarg del drama: des de l'inici, amb els problemes que planteja en cada cas, fins al final.
Publica un comentari a l'entrada