El riu assiri

Sens dubte el llibre de Gregorio Luri, L'escola contra el món, encerta bona part de la "diagnosi" general del sistema educatiu. Em voldria entretenir un moment, però, en un tema que caldria explorar. Penso en la falta de maduresa de molts educadors, mestres, professors, inspectors, directius, polítics.... Una falta de maduresa que es tradueix en malícia i, per no amagar-ho, fred de peus dins una veritable ànima de tauró. Aquesta malícia arriba a extrems tan lamentables com la de l'odi i el repudi a l'excel·lència en un suposat benefici dels menys afavorits. Quan els menys afavorits, però, són els més ben preparats, el repudi es transforma en indiferència. Si hom demanava ajut, solia sentir proclamar "ara tots som iguals, tu també".

Aquesta frase de sant Agustí podrà servir com a pretext. Diu en les Confessions: «vidi ego et expertus sum zelantem parvulum: nondum loquebatur et intuebatur pallidus amaro aspectu conlactaneum suum» (I, VII, 11). Prou recordo quan vaig començar a fer classes de Grec, vaig treballar aleshores en un "centre experimentador de la Reforma" (la Logse) on es respirava una tremenda intransigència i una molt mala maror per part dels "reformistes" (que, dit sigui de pas, sempre tenien l'administració al seu favor) contra professors molt ben preparats i exigents. Pel que em diuen, avui aquell institut ha perdut tota la bona fama de la que havia gaudit fins a recular a situacions penoses.

I las, però, l'exigència, el respecte, el treball constant i assidu a l'escola —i més als instituts de secundària— no és pas la primera cosa a exigir. Hi ha dies en què hom veu un ambient enrarit, una mena de carpe diem desnaturalitzat, apàtic, fins rutinari. En tot cas, sempre queda la lectura de Cal·límac que podria ser, en certa manera, un refugi, consol.

     Tὸν Φθόνον ὡπόλλων ποδί τ' ἤλασεν ὧδέ τ' ἔειπεν·
     «Ἀσσυρίου ποταμοῖο μέγας ῥόος, ἀλλὰ τὰ πολλά
     λύματα γῆς καὶ πολλὸν ἐφ' ὕδατι συρφετὸν ἕλκει.
     Δηοῖ δ' οὐκ ἀπὸ παντὸς ὕδωρ φορέουσι μέλισσαι,   [110]
     ἀλλ' ἥτις καθαρή τε καὶ ἀχράαντος ἀνέρπει
     πίδακος ἐξ ἱερῆς ὀλίγη λιβὰς ἄκρον ἄωτον.»
     χαῖρε, ἄναξ· ὁ δὲ Μῶμος, ἵν' ὁ Φθόνος, ἔνθα νέοιτο.

Apol·lo va fer fora l'Enveja amb el peu i va parlar així: "És gran el corrent del riu assiri però dins l'aigua arrossega molt de llot i immundícies. A Deo les abelles no presenten aigua de qualsevol contrada, ans aquella que és pura i sense mescla, la que regala de la font sagrada, la suprema exquisitat". Salut, sobirà! I que el Blasme se'n vagi on és l'Enveja. [trad. R.T.]