És possible l'autoimitació?

Hi ha un perill: el d'acabar un assemblant-se massa a si mateix. 

Però també resulta ben difícil imitar-se a si mateix.

Joan Fuster

Ausiàs March té un vers que recull a la perfecció l'esperit i la lletra del tòpic escolàstic del similis similem quaerit: «Cascun requer e vol a son senblant». La cosa ve de lluny, Hesíode ja aconsellava de buscar muller de la mateixa categoria social. Es tracta, doncs, d'una mena d'autoreflex o de perpetuar una idèntica imatge, qüestió que em plantejo sovint. I no només aquesta, sinó la de la paròdia d'un mateix. En la vida, com en la filosofia, el feedback és més freqüent que no pensàvem. Últimament m'ha vingut a les mans un fragment del ms. núm. 120 del fons Coislin de la BN de París que conté la definició de comèdia que Aristòtil, sota el mateix patró de la tragèdia, hauria donat:

Κωμωδία ἐστὶ μίμησις πράξεως γελοίας καὶ τελείας, μέγεθος ἐχοῦσης, ἡδυσμένῳ λόγῳ χωρὶς ἑκάστῳ τῶν εἰδῶν ἐν τοῖς μορίοις, δρώντων καὶ οὐ δι' ἀπαγγελίας, δ' ἡδονῆς καὶ γέλωτος περαινοῦσα τὴν τῶν τοιοῦτων παθημάτων κάθαρσιν.
 
[La comèdia és la imitació d'una acció burlesca i acabada, que abarca una certa extensió, escrita en un registre jocós per a cadascuna de les diferents parts, amb personatges que actuen i sense narració, i que, mitjançant el goig i el riure duu a terme la purificació d'aitals passions.]