«Els pastors de Nadal»

...Sigui a l'herba seca del desert, sigui a l'herba flonja de Sant Amanç, mai enlloc el pastor no viu a l'Arcàdia idíl·lica. És real i realista. Té el clatell clivellat, les mans nuoses, passa fred i calorades, més d'un cop no menja per la gana, i, encara que conegui els xais un per un, els duu a l'escorxador sense tremolines romàntiques. Però mentre els sedentaris ens aturem passa ençà, el nòmada pastor camina passa enllà. Mentre nosaltres vivim en un clot de la casa, el pastor viu a l'amplada i s'adorm en una escletxa del cel.

Pobre i nòmada, el pastor és arreu un infant que ha crescut sense malmetre's. Té el fantasiós realisme de la infantesa.

Els pastors d'aquest dia de Betlem eren així.

Allà, en un recer rostos avall del desert, guspirejava el foc dels pastors. Els uns vetllaven, els altres dormien amb son i prim del fred. Els que vetllaven, poc acostumats a parlar i avesats a escoltar, sentien les rondalles de la nit. Els que dormien reposaven el cap en un coixí de contes i de fantasia.

L'àngel es va parar a prop d'ells.

Els que vetllaven aixecaren el cap, els que dormien es desvetllaren. Nòmades caminants fets a les llegendes, no els va costar gaire de creure les corrandes de l'àngel. Fantasiós i real, Déu s'havia fet home, començava a caminar sense clot ni casa. Els pastors s'endugueren una mica de formatge, pa, mel silvestre, potser un xaiet, i anaren a la cova. No hi trobaren l'esbarzer cremant del Sinaí, hi trobaren un nadó. No se n'estranyaren pas, totes les rondalles comencen per un infant.

I fou el primer Nadal.

[Josep Maria Ballarín, Vent sense paraules]