«Eren deu mil»

Eren deu mil.

Sí, deu mil covards,

deu mil bastards.

Mai no va fer falta

ni Quirísof, ni Proxen;

ni Cirus ni cap altre

no els havia convidats.

Van sembrar el terror,

van sembrar odi;

mentre el poble callava,

sofria, els maleïa

                            silent.

Era una invasió furient.

Dormien a la còncava nau,

s’hi amuntegaven embriacs,

viciosos: eren deu mil.

D’aquests, ni un lladre de pa.

L’ull i la pensa només

en el botí, en destruir.

Eren deu mil covards.

I fugien dels pobles.

Reculaven davant milers

                                        de mans obertes.

Ni Xenofont, a la reraguarda,

no ho podria haver somiat.

Europa aquell dia, un dia més,

renuncià a ser mare de probitat

i no s’avergonyí de deu mil covards,

   deu mil bastards.

I amb l'aede, conta l'Odissea, van gaudir tots els qui escoltaven unes paraules alades. I l'aede, també segons l'Odissea, demanava que Ulisses es compadís d'ell. Tant se val si l'anònim poeta posava nom, o no, als herois. Hi hagué també molts altres herois: deu mil prengueren part en una expedició, una Anàbasi, però alguns mai no tornaren. I el poeta també narra que un dia molts altres foren herois anònims, defensant la pàtria, la família i la llar –en un cop mai imaginat a Salamina. D'altres, en fi, es convertiren en antiherois a cop calent: mesquins com eren, per por, sempre segons Eurípides, amb les armes estimbaren infants inermes. Però l'expedició de Xenofont, ai!, la retina de l'ull no ho pot oblidar. (Com sol passar, aquests versos des de fa uns dies corren per la xarxa: versió en PDF.)