En diuen ensenyar

1. Ha passat ja un temps i, a data d'avui, em sembla que és permès de mirar les coses amb una certa perspectiva. Voldria referir-me al Decret que regula l'ESO i, concretament, l'assignatura de Cultura clàssica. En un moment donat se'ns diu que, per a avaluar la competència específica núm. 1 cal fer el següent: 

Valorar críticament les formes de vida, costums i actituds de la societat romana en comparació amb els de les nostres societats a partir del contingut de fonts gregues i llatines en diferents suports, aplicant la perspectiva de gènere.

Recordo que, en el moment de fer-se pública aquesta documentació, les queixes foren generalitzades. Per què hem d'avaluar els coneixements d'un alumne segons la perspectiva de gènere? No és això adoctrinar? Més encara: com és possible que, segons el mateix document, sota aquesta perspectiva «els alumnes prenguin consciència que són ciutadans d’un món global que arrela en el món clàssic ...  el món actual, en una part molt important i significativa, és fruit de la cosmovisió grecoromana»? Un cercle quadrat: arribar a sostenir que la ideologia de gènere està arrelada en el món grecoromà i a la vegada «denunciar aquelles expressions que atempten contra la igualtat de gènere i d’oportunitats» que puguem detectar en fonts antigues». 

M'estalvio de dir res, ara per ara, de la selecció d'autors (= purga) sota l'excusa de promoure la «cultura de la pau» o altres intencions per l'estil. Ho deixo per a més endavant. Però molt em temo que l'Escola acabarà regint-se per un «nihil-obstat» de les administracions que tritura de facto no sols la llibertat de càtedra, sinó els continguts que no tenen el placet del governant de torn, ras i curt.

2. L'avaluació per competències i la programació per àmbits porta associada una teoria de coneixement que sol rebre el nom de «coneixement significatiu» (o terminologies semblants). Res no pot quedar fora de la significació positiva, real, viva, imbuïda d'aplicacions directes o fora de les disciplines regides, de lluny o d'aprop, per l'economia. Qualsevol abstracció, per tant, no hi és comptada. Les disciplines humanes, doncs, sembla que són les més afectades per aquesta orientació que impel·leix el subjecte a aprendre a aprendre (et similia) i a convertir-se, sempre segons propagandistes, en un ciutadà preparadíssim.

Precisament, fa uns dies em va a la memòria aquella entrada memorablement constructivista de Josep Pla, al Quadern gris, quan explica la seva ascendència i biografia (9 de març de 1918). En un moment donat escriu:

[...] Després, es produeix en la meva memòria un tumult confús d’imatges i de records. A dins d’aquest desordre inextricable hi ha, molt precisa, la sorpresa que vaig tenir el dia que en el moment d’orinar vaig sentir que el líquid feia olor d’espàrrecs de marge. Havia menjat, feia dues hores, una truita amb espàrrecs. Vaig comprendre la llei de la causalitat.

3. No afegiré res a la polèmica de l'escola lúdica que ha renunciat a ensenyar: prou es veu que qualsevol muntatge, si acompleix uns formalismes, pot passar —ni que sigui temporalment— com a Situació d'Aprenentatge. Els alumnes hauran perdut un temps preciós que, en les escoles de titularitat no-pública, per poc que puguin, aprofitaran per a ensenyar de debò. Aquesta serà la bretxa. 

També voldria referir-me a un petit detall: no hi ha cap obligació d'organtizar els continguts en situacions d'aprenentatge. En efecte, tal com explica el professor Martí Duran, la Lomloe no parla de les situacions d'aprenentatge i en el Decret sobre l'educació bàsica se'ns diu només que les SA «poden ser l'eix organitzador de les programacions i els àmbits» i que «els centres educatius poden optar (cursiva meva) per programar les àrees, matèries o àmbits dels diferents cursos a partir d'una seqüència de situacions contextualitzades en entorns reals i significatius».

4. Impossible no reconèixer les dificultats creixents que en el món d'avui i dia rere dia s'afegeixen als docents. És un anar contra tothom: contra l'ambient, contra l'administració, contra els «experts», també contra algunes famílies o associacions de famílies, contra la tecnologia de consum immediat... En una piulada memorable, el professor Jaume Ripoll recordava el següent: 

Heu fet mai classe en una aula de secundària? Perquè, pel que sembla, Plató sí (Lleis, 653a-e): τὸ νέον ἅπαν ὡς ἔπος εἰπεῖν τοῖς τε σώμασι καὶ ταῖς φωναῖς ἡσυχίαν ἄγειν οὐ δύνασθαι. «Tots els nens, per dir-ho així, són incapaços de tenir quiets el cos i la llengua.»

Ho comento només perquè sense quietud, sense certesa, sense ordre, o sense ambient de treball seriós molt difícilment es poden fer les coses bé. I les generacions que s'han extraviat d'ençà de la Logse no hi podran posar remei: després de trenta anys la inèrcia acumulada pesa qui sap quant.