dimarts, 4 de maig de 2021

Uns mots de la traductora a la versió de «Els Captius»

Rellegint Plaute i endreçant papers he topat amb uns mots que encapçalen la traducció de «Els Captius», de Plaute. La peça es va represntar a Terrassa i a Lleida en el marc del Festival Juvenil de Teatre Grecollatí el 2004. La traducció va ser publicada per Ediciones Clásicas. El grup «Ménades» va adaptar els noms propis de manera ben original: Ergàsil era «Manitas», Tíndar era «Trépido», Filopòlem es va convertir en «Peleón», Estalagme era «Picagotas»... e così via dicendo. He tornat a tenir el llibre a les mans i m'ha agradat aquesta reflexió sobre l'obra que va escriure la professora Maite Torroja, també traductora de la peça. Fet i fet, quan diem que els clàssics són universals és per motius com aquest:
«... Si en les altres comèdies Plaute només intentava provocar la rialla sense complicacions, en aquesta la seva intenció va més enllà, ja que tota l’obra traspua una intenció moralitzant, que lluny d’arquètips i llocs comuns, proposa una reflexió sobre la crueltat humana. Així doncs, l’obra suposa un cant a l’amistat, la fidelitat i la noblesa. Per aconseguir-ho Plaute es serveix d’allò que més coneix, els recursos de l’humor i, entre aquests, la figura del paràsit, que és la que més trenca el dramatisme que es respira en aquesta comèdia. Com ell mateix escriu en el pròleg i l’epíleg, aquí no trobareu un soldat fanfarró, ni joves enamorats, ni prostitutes, ni cap esclau que amb el seu enginy només busqui el seu propi interès: en aquesta comèdia els bons amb els seus comportaments és fan fins i tot persones millors.»

Cap comentari: