Superació

L'ànim de superació és innat en l'home. En el capteniment d'alguns prínceps de l'antigor era un senyal que els atorgava un favor i una bona fama gairebé incondicional. Al final del llibre I de l'Anàbasi (1,9,11), Xenofont fa una lloança de Ciros el Jove i n'assenyala el següent:

Φανερὸς δ᾽ ἦν καὶ εἴ τίς τι ἀγαθὸν ἢ κακὸν ποιήσειεν αὐτόν, νικᾶν πειρώμενος· καὶ εὐχὴν δέ τινες αὐτοῦ ἐξέφερον ὡς εὔχοιτο τοσοῦτον χρόνον ζῆν ἔστε νικῴη καὶ τοὺς εὖ καὶ κακῶς ποιοῦντας ἀλεξόμενος.

Es feia ostensible, si algú li feia un benifet o un tort, que intentava de superar-lo. I alguns deien que pregava viure fins al punt de superar benefactors i facinerosos pagant-los amb la mateixa moneda.

[Òbviament, no és gens necessària la correcció que una segona mà va a afegir al còdex Parisí 1640, φανερὸν.] Aquest desig de tenir la capacitat de fer el màxim de bé i el màxim de mal no només és una aspiració qüestionada —com molt bé indica F.J. Cuartero en nota a peu de pàgina, però no en diu res en absolut P. Masqueray— per Sòcrates (cf. Pl. Crit. 49a), sinó totalment refusada (οὐδενὶ τρόπῳ ... οὐδαμῶς) bo i trencant amb la tradició incontestada que venia de molt temps abans (ὡς πολλάκις ἡμῖν καὶ ἐν τῷ ἔμπροσθεν χρόνῳ ὠμολογήθη). Amb tot, em fa l'efecte que continua vigent avui dia, com un senyal indeleble.