L'expressió fa referència a la mirada de fúria, ràbia i odi pròpia d'un guerrer de la Ilíada. Assenyalarem, a tall d'exemple, el cant I, 103-104 que es troba també a l'Odissea, descrivint Antínous, un dels pretendents, que s'ha vist rifat per Telèmac (IV, 658-662):
Tοῖσιν δ᾽ ἀμφοτέροισιν ἀγάσσατο θυμὸς ἀγήνωρ.
μνηστῆρας δ᾽ ἄμυδις κάθισαν καὶ παῦσαν ἀέθλων.
τοῖσιν δ᾽ Ἀντίνοος μετέφη Εὐπείθεος υἱός,
ἀχνύμενος: μένεος δὲ μέγα φρένες ἀμφιμέλαιναι
πίμπλαντ᾽, ὄσσε δέ οἱ πυρὶ λαμπετόωντι ἐΐκτην.
La segona traducció de Carles Riba fa així:
I ells, a tots dos va omplir-se'ls el cor altiu de quimera,
i els pretendents van fer seure en col·lotge, parant els concursos.
I el fill d'Eupites, Antínous, llavors prengué la paraula,
[tot marrit; i el seu cor negrejant era ple que vessava
de ràbia, i els seus ulls semblaven un foc que llumeja:]
En la primera versió, la de 1919, però, hi ha algunes variants que voldria palesar:
I a ells, a tots dos se'ls va enquimerar l'esperit baronívol.
I feren asseure junts els pretendents, i pararen
els jocs. I aleshores entre ells Antínous parlà, el fill d'Eupites,
tot marrit: i el seu negre cor era ple que vessava
de ràbia; i tenia els dos ulls igual com un foc que llumena.
No he mirat com els dos versos iliàdics recollits en l'Odissea han estat traduïts per Pau Sabaté. De tota manera, l'adjectivació — que segons deia Josep Pla, és el problema de base de tota literatura — és reeixida, molt reeixida en tractar-se també d'una versió poètica.
Apunt final: uns escolis expliquen així φρένες ἀμφιμέλαιναι ] ἢ αἱ ἀμφοτέρωθεν μελανωθεῖσαι τῷ καπνῷ τοῦ θυμοῦ. Sembla que el foc surt de les entranyes i encén també els ulls...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada