Gràcies una vegada més a la Mònica Miró.
Quina ironia més fina!
Quina ironia més fina!
Martialis epigr. 5, 58
Cras te victurum, cras dicis, Postume, semper:
dic mihi, cras istud, Postume, quando venit?
Quam longe cras istud! Vbi est? Aut unde petendum?
Numquid apud Parthos Armeniosque latet?
Iam cras istud habet Priami vel Nestoris annos.
Cras istud quanti, dic mihi, possit emi?
Cras vives? Hodie iam vivere, Postume, serum est:
ille sapit quisquis, Postume, vixit heri.
[Que demà viuràs, dius, sempre demà, Pòstum.
Digue'm, aquest demà, Pòstum, quan arribarà?
Que lluny aquest demà! On és, on cal anar-lo a trobar?
No s'amaga entre els parts, o entre els armenis?
Aquest demà ja té els anys de Príam o de Nèstor!
Aquest demà, digue’m, per quant es pot comprar?
Demà viuràs? Per a viure l'avui, Pòstum, ja fem tard:
qui de debò en sap, Pòstum, és aquell que visqué l'ahir.]
Trad. RT.
6 comentaris:
Chapeau, Ramon!
M'encanta Ramon!! I molt adient pels temps que corren!
Una abraçada d'una ex-alumne que en guarda un molt bon record!!
Eulàlia
No recordava el poema, i de totd'una havia llegit "Demà venceràs..." de vinco, no de vivo. Suposo que no hi ha ombra d'ambigüitat en l'autor, o sí?
gràcies pel blog
Ignasi
Gràcies, Eulàlia i Ignasi. Potser això de continuar viu l'endemà ja és, en certa manera, una victòria!
Molt interessant, m'ha sigut de molta utilitat
Publica un comentari a l'entrada