dilluns, 18 de març del 2024

Nota a la censura en la Bernat Metge

 No caldria allargar-se gaire sobre els poemes de Catul, epigrames de Marcial, passatges aristofànics o, fins i tot, alguns versos de Teòcrit que foren «suavitzats» o directament no traduïts en el seu moment. El context que van viure els revisors i torsimanys hi tenia molt a veure i, a l'hora de la veritat, era determinant.

El tema d'avui és un treball que no s'ha dut a terme i ara mateix el proposo obertament: no es tracta de fixar-se en la traducció, sinó en el text llatí o grec que hom edita. Aquest text, en ser revisat, també va patir, d'una manera o altra, els efectes de censura. I, si hi entràvem a analitzar-ho en detall, estic segur que les sorpreses no han de ser migrades. 

Ara mateix deixo aquest apunt que es troba en el primer volum de les Cartes a Lucili, sota la cura del canonge Carles Cardó (1928). A l'Ep. IV, 4 Sèneca enumera uns exemples, al parer seu prou frívols, pels quals hom pot menystenir la pròpia vida: el primer d'ells és l'amant que, en veure's rebutjat, es suicida penjant-se davant de la porta de l'estimat. En l'edició d'Achille Beltrami (1916), que rescatava lectures excel·lents d'un còdex de Brèscia, i molt lloada per Carles Cardó, llegim: «alius ante amici fores laqueo pependit...». Cardó, tot i avisant-ho en un breu inventari de Discrepantiae, edita «amicae» en lloc d'«amici» (això mateix fan editors del dinou com Friedrich Haase o Richard M. Gummere, del 1917 a Loeb). D'aquesta manera la traducció netament podrà dir: «l'un s'ha penjat d'un llaç davant la porta de l'amiga»; i si a l'original hi havia una referència a un amor homosexual, ara tot quedava completament dissimulat.

dijous, 7 de març del 2024

Dues lectures de grec


 Havia començat aquesta entrada arran de la lectura de Mythologica. Οἱ μῦθοι τῆς Χαρᾶς, un excel·lent llibre de César Martínez i Mercedes Ovejas. Aquest hivern em va arribar notícia d'un llibret que també em sembla d'interès: Ἐρωτικοὶ μῦθοι, de Jenny Teichmann.

Sobre el primer convé fer una observació important: el plantejament és molt pedagògic, el nivell de dificultat dels textos és creixent i assolir aquesta gradació és tan difícil com meritori. Per això mateix el goig mentre el llegia també anava en augment. És un llibre sobre déus grecs i de relats de mitologia que farà història. Està escrit amb bon gust i un estil planer, seguint el mètode de Hans Ørberg d'explicar el vocabulari al marge, sempre en grec. Al final del volum es recullen les fonts que els autors han parafrasejat. La meva recomanació és que tothom el llegeixi. En properes edicions es podria acompanyar d'un llibret d'exercicis (suposo que no trigarem a veure-ho). En aquest document proposo algunes millores.



El llibre de Jenny Teichman es basa en deu històries d'amor de la mitologia grega. És una paràfrasi resumida dels mites que recullen fonts postclàssiques (el pseudo-Apol·lodor, Libani, Pausànies, Heraclit, escolis homèrics...) i la redacció de cadascun dels capítols és força més concisa que en Οἱ μῦθοι τῆς Χαρᾶς. El seu grec és força acurat, requereix del lector coneixements sobretot dels temps de passat i dels verbs politemàtics, no és un llibre d'iniciació. Pràcticament tot el vocabulari és explicat a peu de pàgina, fins i tot amb l'anàlisi morfològica. 

El llibre es llegeix amb gust, és de molt bon aprofitar, i em sembla que se'n podria treure més suc: p. ex. a la p. 10 veiem tres aoristos amb tema en oclusiva (ἔβλαψεν, ἔθαψε, ἔβαψε) i això podria ser motiu d'observacions per part del professor en fer-ne ús a l'aula. Em crida l'atenció també el seu apèndix: les cent paraules més habituals en grec, un extracte del Dickinson college: caldria que algú es posi d'acord sobre el vocabulari que cal adquirir, ni que sigui per mínims, a cada curs de grec. Sempre ho he trobat a faltar. (Només dues breus errades: p. 15 n. εἷς: μία; p. 22 Ἀφριδίτη: Ἀφρoδίτη.)

dissabte, 2 de març del 2024

En diuen ensenyar

1. Ha passat ja un temps i, a data d'avui, em sembla que és permès de mirar les coses amb una certa perspectiva. Voldria referir-me al Decret que regula l'ESO i, concretament, l'assignatura de Cultura clàssica. En un moment donat se'ns diu que, per a avaluar la competència específica núm. 1 cal fer el següent: 
Valorar críticament les formes de vida, costums i actituds de la societat romana en comparació amb els de les nostres societats a partir del contingut de fonts gregues i llatines en diferents suports, aplicant la perspectiva de gènere.
Recordo que, en el moment de fer-se pública aquesta documentació, les queixes foren generalitzades. Per què hem d'avaluar els coneixements d'un alumne segons la perspectiva de gènere? No és això adoctrinar? Més encara: com és possible que, segons el mateix document, sota aquesta perspectiva «els alumnes prenguin consciència que són ciutadans d’un món global que arrela en el món clàssic ...  el món actual, en una part molt important i significativa, és fruit de la cosmovisió grecoromana»? Un cercle quadrat: arribar a sostenir que la ideologia de gènere està arrelada en el món grecoromà i a la vegada «denunciar aquelles expressions que atempten contra la igualtat de gènere i d’oportunitats» que puguem detectar en fonts antigues». 

M'estalvio de dir res, ara per ara, de la selecció d'autors (= purga) sota l'excusa de promoure la «cultura de la pau» o altres intencions per l'estil. Ho deixo per a més endavant. Però molt em temo que l'Escola acabarà regint-se per un «nihil-obstat» de les administracions que tritura de facto no sols la llibertat de càtedra, sinó els continguts que no tenen el placet del governant de torn, ras i curt.

2. L'avaluació per competències i la programació per àmbits porta associada una teoria de coneixement que sol rebre el nom de «coneixement significatiu» (o terminologies semblants). Res no pot quedar fora de la significació positiva, real, viva, imbuïda d'aplicacions directes o fora de les disciplines regides, de lluny o d'aprop, per l'economia. Qualsevol abstracció, per tant, no hi és comptada. Les disciplines humanes, doncs, sembla que són les més afectades per aquesta orientació que impel·leix el subjecte a aprendre a aprendre (et similia) i a convertir-se, sempre segons propagandistes, en un ciutadà preparadíssim.

Precisament, fa uns dies em va a la memòria aquella entrada memorablement constructivista de Josep Pla, al Quadern gris, quan explica la seva ascendència i biografia (9 de març de 1918). En un moment donat escriu:
[...] Després, es produeix en la meva memòria un tumult confús d’imatges i de records. A dins d’aquest desordre inextricable hi ha, molt precisa, la sorpresa que vaig tenir el dia que en el moment d’orinar vaig sentir que el líquid feia olor d’espàrrecs de marge. Havia menjat, feia dues hores, una truita amb espàrrecs. Vaig comprendre la llei de la causalitat.

3. No afegiré res a la polèmica de l'escola lúdica que ha renunciat a ensenyar: prou es veu que qualsevol muntatge, si acompleix uns formalismes, pot passar —ni que sigui temporalment— com a Situació d'Aprenentatge. Els alumnes hauran perdut un temps preciós que, en les escoles de titularitat no-pública, per poc que puguin, aprofitaran per a ensenyar de debò. Aquesta serà la bretxa. 

També voldria referir-me a un petit detall: no hi ha cap obligació d'organtizar els continguts en situacions d'aprenentatge. En efecte, tal com explica el professor Martí Duran, la Lomloe no parla de les situacions d'aprenentatge i en el Decret sobre l'educació bàsica se'ns diu només que les SA «poden ser l'eix organitzador de les programacions i els àmbits» i que «els centres educatius poden optar (cursiva meva) per programar les àrees, matèries o àmbits dels diferents cursos a partir d'una seqüència de situacions contextualitzades en entorns reals i significatius».

4. Impossible no reconèixer les dificultats creixents que en el món d'avui i dia rere dia s'afegeixen als docents. És un anar contra tothom: contra l'ambient, contra l'administració, contra els «experts», també contra algunes famílies o associacions de famílies, contra la tecnologia de consum immediat... En una piulada memorable, el professor Jaume Ripoll recordava el següent: 

Heu fet mai classe en una aula de secundària? Perquè, pel que sembla, Plató sí (Lleis, 653a-e): τὸ νέον ἅπαν ὡς ἔπος εἰπεῖν τοῖς τε σώμασι καὶ ταῖς φωναῖς ἡσυχίαν ἄγειν οὐ δύνασθαι. «Tots els nens, per dir-ho així, són incapaços de tenir quiets el cos i la llengua.»

Ho comento només perquè sense quietud, sense certesa, sense ordre, o sense ambient de treball seriós molt difícilment es poden fer les coses bé. I les generacions que s'han extraviat d'ençà de la Logse no hi podran posar remei: després de trenta anys la inèrcia acumulada pesa qui sap quant.

dimecres, 27 de desembre del 2023

Zeus inexorable

 Dels tres versos que reprodueixo, fa temps que m'interessava únicament pel mot ἄνεος arran d'una consulta al Thesaurus recopilat per Stephanus (en l'edició de Valpy, del 1821). Era el cas d'un passatge del cant III de la Ilíada, quan els guerrers lluitaven "en silenci" (v. 84), fet que em desorientava. Però no era aquest el cas de les paraules amb què l'endeví Calcant, quan interpel·la els grecs al cant II (v. 323-5):

     τίπτ᾽ ἄνεῳ ἐγένεσθε κάρη κομόωντες Ἀχαιοί;
     ἡμῖν μὲν τόδ᾽ ἔφηνε τέρας μέγα μητίετα Ζεὺς
     ὄψιμον ὀψιτέλεστον, ὅου κλέος οὔ ποτ᾽ ὀλεῖται.

La trad. de Montserrat Ros diu: "Per què heu emmudit, aqueus  d'abundosos cabells? Zeus pròvid és qui ens ha mostrat aquest gran presagi, llunyà, que tardarà a complir-se, però el record del qual no es perdrà mai."

De fet, la seva θεοπροπία el porta a proclamar en veu alta (ἀγορεύω) un presagi inexorable i que trigarà a arribar: ὄψιμον ὀψιτέλεστον. En això el credo de Soló (fr. 1, 27 GP) corre de manera paral·lela, gairebé segueix el mateix pensament:

     αἰεὶ δ᾽ οὔ ἑ λέληθε διαμπερές, ὅστις ἀλιτρὸν
     θυμὸν ἔχῃ, πάντως δ᾽ ἐς τέλος ἐξεφάνη.

dijous, 21 de desembre del 2023

Ulls flamejants

L'expressió fa referència a la mirada de fúria, ràbia i odi pròpia d'un guerrer de la Ilíada. Assenyalarem, a tall d'exemple, el cant I, 103-104 que es troba també a l'Odissea, descrivint Antínous, un dels pretendents, que s'ha vist rifat per Telèmac (IV, 658-662):

Tοῖσιν δ᾽ ἀμφοτέροισιν ἀγάσσατο θυμὸς ἀγήνωρ.
μνηστῆρας δ᾽ ἄμυδις κάθισαν καὶ παῦσαν ἀέθλων.
τοῖσιν δ᾽ Ἀντίνοος μετέφη Εὐπείθεος υἱός,
ἀχνύμενος: μένεος δὲ μέγα φρένες ἀμφιμέλαιναι
πίμπλαντ᾽, ὄσσε δέ οἱ πυρὶ λαμπετόωντι ἐΐκτην.

La segona traducció de Carles Riba fa així:

I ells, a tots dos va omplir-se'ls el cor altiu de quimera,
i els pretendents van fer seure en col·lotge, parant els concursos.
I el fill d'Eupites, Antínous, llavors prengué la paraula,
[tot marrit; i el seu cor negrejant era ple que vessava
de ràbia, i els seus ulls semblaven un foc que llumeja:]

En la primera versió, la de 1919, però, hi ha algunes variants que voldria palesar:

I a ells, a tots dos se'ls va enquimerar l'esperit baronívol.
I feren asseure junts els pretendents, i pararen
els jocs. I aleshores entre ells Antínous parlà, el fill d'Eupites,
tot marrit: i el seu negre cor era ple que vessava
de ràbia; i tenia els dos ulls igual com un foc que llumena.

No he mirat com els dos versos iliàdics recollits en l'Odissea han estat traduïts per Pau Sabaté. De tota manera, l'adjectivació — que segons deia Josep Pla, és el problema de base de tota literatura — és reeixida, molt reeixida en tractar-se també d'una versió poètica. 

Apunt final: uns escolis expliquen així φρένες ἀμφιμέλαιναι ] ἢ αἱ ἀμφοτέρωθεν μελανωθεῖσαι τῷ καπνῷ τοῦ θυμοῦ. Sembla que el foc surt de les entranyes i encén també els ulls...

diumenge, 3 de desembre del 2023

Horaci, Epode 13

 He de confessar que m'abelleix escoltar-lo mentre és interpretat pel grup Tyrtarion, de l'Acadèmia Vivàrium Novum. El poema s'inicia amb un eco d'un fragment d'Anacreont, una maltempsada, que alguns han interpretat, com Josep Vergés, que es tracta d'una referència velada a la batalla de Filips, de l'any 42 aC. Però podem destacar-ne, entre altres mèrits, que per primer cop, constatem com és formulat el tòpic del «carpe diem» (v. 3-5) en el corpus horacià:

                              ... rapiamus, amici,
     occasionem de die, dumque virent genua
     et decet, obducta solvatur fronte senectus.

De tota manera, potser el que ara mateix em fascina és la conjectura de Bentley: «amice». Sí, només una lletra i el destinatari esdevé completament un altre. I el to diria que passa a ser intimista, confidencial. Ja no es tracta d'una declaració oberta de principis, sinó d'un consell privat o interdit. Coses de la filologia!

divendres, 27 d’octubre del 2023

«El Prometeu encadenat»: una proposta de lectura

 El 2018 vaig redactar unes notes que, sobretot havent rellegit el clàssic assaig de Séchan, em semblava que podien il·luminar el lector del Prometeu encadenat

Són reflexions sobre el paper de l'engany entre els déus grecs (com si d'un thriller avant la lettre es tractés), la idea del progrés humà lligada a la imatge —sempre tan rica— del foc (origen in nuce de tot el que genera aquesta participació divina), una mena de convicció de la impossibilitat de síntesi entre contraris, l'aparició en escena del sofista i del tirà en un context dramàtic i l'esperança com a metonímia del progrés civilitzador. 

Van ser publicades en la revista Methodos l'any següent i anaven acompanyades d'aquesta guia de lectura. En deixo els enllaços per a qui cregui que en pot treure algun profit.

dimarts, 10 d’octubre del 2023

Breu apunt sobre mètodes audiovisuals per a l'aprenentatge del grec

 En el simposi d'estudis clàssics del 2018 vaig tenir notícia del grup de treball «Cinestèsia» que abordava les possibilitats didàctiques de breus filmacions en l'ensenyament "visual" aplicat a certs conceptes gramaticals del grec clàssic. A més, hi ha dues publicacions de David Solé i Lorena Rión, a l'Anuari de Filologia i també a Thamyris, que em semblen molt interessants i que recomano vivament.

He vist també que el grup Tρίοδος / Trivium elabora alguns materials didàctics. En la seva pàgina a Youtube tenen, a més d'entrevistes i altres documentals, un seguit de vídeos breus que seran de gran ajut a tothom que vulgui exemplificar, mitjançant l'art de la imatge, diversos conceptes, tocant a vocabulari, morfologia verbal, etc. Valen la pena!