dijous, 19 d’octubre de 2017

De quan els déus foren prohibits i de com se n'assabenta Prometeu

[...]

Fent un violent esforç va estintolar-se arrapat a un arbre i gairebé ja havia aconseguit posar-se dret quan una noia alta i bruna, recta com una fletxa, prima com un antílop, ferament bonica com una dríada, encara que més semblant a una mènada per aquella barreja de menyspreu i de consternació, de pressa esbojarrada com d’aquell que persegueix o que és perseguit i que tot d’una es refrena en fer el descobriment de l’altre.

—Qui ets? —va exclamar ell.

—Déus! Parles grec!

—Quina altra llengua havia de parlar?

—Quina altra? De qui, llevat de tu, d’ençà que vaig tancar els ulls del meu pare, he sentit la llengua d’Homer i de Plató?

—Qui és Homer? Qui és Plató?

La donzella se’l va mirar amb la més profunda sorpresa.

—Ben segur que t’han concedit aquest do d’una manera ben inútil. Que no es digui, almenys, que fas servir la llengua dels Déus per cobrir-los de blasfèmies. Deus ser un devot de Zeus, oi?

—Jo un devot de Zeus! —va exclamar el desconegut—. No pas amb aquestes cadenes!

[...]

—Estimada donzella —va respondre-li ell amb veu i posat encisadors—, cal que ens coneguem més bé si vull que creguis la meva història. Més val que m’expliquis allò que les teves paraules no m’han aclarit. Com és que sembla que només tu i jo entenguem la llengua dels Déus? Quins altres enemics té Zeus aquí fora de mi? Quina és aquesta multitud profana de la qual parlaves? Per què has pujat aquesta muntanya tota sola i sense protecció? Pensa en mi, si vols, com en una persona que ha caigut dels núvols.

—Home estrany —va respondre-li la donzella— que coneixes la llengua d’Homer i no la persona d’Homer, que has renunciat a Zeus i t’hi assembles, escolta la meva història abans que jo et demani la teva. Ahir jo m’hauria declarat la darrera vestal d’Apol·lo en aquesta terra vençuda, avui no tinc santuari ni altar. Empesos per no sé quina mena de bogeria, fa molt temps que els meus paisans van abandonar el culte als Déus. Els temples s’han ensorrat i ara són ruïna, ja no s’ofereixen pregàries ni es fan sacrificis com en altre temps, les rendes dels sacerdots han estat saquejades, s’han endut els vasos sagrats, les veus dels oracles han emmudit, la llengua divina de Grècia ha estat oblidada, els rotlles on hi ha la seva saviesa van desfent-se sense que ningú no els llegeixi i els homes, desenganyats, esdevenen màquines humanes i pecadors. Però a Apol·lo li va restar un devot fidel, el meu pare, el qual ara fa set dies que va tancar els ulls per sempre més. Va ser oportú, perquè ahir a migdia els heralds van proclamar per ordre del rei que no s’esmentés mai més al Caucas el nom de Zeus ni dels déus de l’Olimp.

Richard Garnett, El crepuscle dels déus i altres històries (1903)

diumenge, 15 d’octubre de 2017

«Eren deu mil»

Eren deu mil.
Sí, deu mil covards,
deu mil bastards.

Mai no va fer falta
ni Quirísof, ni Proxen;
ni Cirus ni cap altre
no els havia convidats.

Van sembrar el terror,
van sembrar odi;
mentre el poble callava,
sofria, els maleïa
                            silent.

Era una invasió furient.
Dormien a la còncava nau,
s’hi amuntegaven embriacs,
viciosos: eren deu mil.

D’aquests, ni un lladre de pa.
L’ull i la pensa només
en el botí, en destruir.
Eren deu mil covards.

I fugien dels pobles.
Reculaven davant milers
                                        de mans obertes.
Ni Xenofont, a la reraguarda,
no ho podria haver somiat.

Europa aquell dia, un dia més,
renuncià a ser mare de probitat
i no s’avergonyí de deu mil covards,
   deu mil bastards.


I amb l'aede, conta l'Odissea, van gaudir tots els qui escoltaven unes paraules alades. I l'aede, també segons l'Odissea, demanava que Ulisses es compadís d'ell. Tant se val si l'anònim poeta posava nom, o no, als herois. Hi hagué també molts altres herois: deu mil prengueren part en una expedició, una Anàbasi, però alguns mai no tornaren. I el poeta també narra que un dia molts altres foren herois anònims, defensant la pàtria, la família i la llar –en un cop mai imaginat a Salamina. D'altres, en fi, es convertiren en antiherois a cop calent: mesquins com eren, per por, sempre segons Eurípides, amb les armes estimbaren infants inermes. Però l'expedició de Xenofont, ai!, la retina de l'ull no ho pot oblidar. (Com sol passar, aquests versos des de fa uns dies corren per la xarxa: versió en PDF.)

dissabte, 14 d’octubre de 2017

«La llengua dels déus»

Ha tingut una excel·lent acollida, les darreres setmanes, el llibre d'Andrea Marcolongo, La lengua de los dioses, publicat per Taurus. És una notícia que a tots els estudiosos i professors de grec ens omple d'alegria.

No trobo menys fascinant l'expressió «La llengua dels déus», aplicada al grec. És la mateixa expressió que l'any 1880 l'erudit Antoni Rubió i Lluch escrivia en una carta adreçada a Epaminondas Stamatiadis, interessat a traduir al castellà la seva monografia Οἱ Καταλάνοι ἐν τῇ Ἀνατολῇ, treball que va dur a terme, però que mai no es va publicar. Copiaré aquí tres paràgrafs finals d'aquesta carta:
Le Marquis de Queux m'a donné votre addresse et m'a dit que vous êtes Secrétaire du Gouvernement  de Samos. Cependant je crains que cette lettre ne s'égare dans la poste, et pour empêcher cela la certifierai. Les communications parmi la Grèce et l'Espagne sont très rares et très embarrassées. 
C'est par ce que je compte sur votre bienveillance que se me suis hasardé à vous écrire en français. C'est la première fois que je le fais. Je ne connais pas encore suffisament le grec moderne pour vous écrire en cette langue. 
Si vous me faites l'honneur de répondre cette lettre, j'aimerai bien que vous m'écrissiez en grec littéraire moderne. J'aime beaucoup votre charmante langue, qui est la langue des dieux, la langue d'Homère et de Demostène. J'aime aussi avec passion votre pays, votre histoire, votre littérature et, en un mot, tout ce que vous appartient. Vous avez droit d'en être fier et de vous  honorer d'avoir une patrie telle que la Grèce régénérée et independante. 
(A. Rubió, Epistolari grec, vol. I. Ed. E. Ayensa. IEC, Barcelona, 2006, p. 31-32) 

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Preparant vi per al temps hivernal

Els caps. 104-125 del De agricultura de Varró donen consells variats sobre la conservació del vi, oli, etc. M'ha semblat interessant aquesta recepta.

[1] Vinum familiae per hiemem qui utatur. Musti Q. X in dolium indito, aceti acris Q. II eodem infundito, sapae Q. II, aquae dulcis Q. L. [2] Haec rude misceto ter in die dies quinque continuos. Eo addito aquae marinae veteris sextarios LXIIII et operculum in dolium inponito et oblinito post dies X. Hoc vinum durabit tibi usque ad solstitium. Siquid superfuerit post solstitium, acetum acerrimum et pulcherrimum erit.

[1] Vi per la família que es consum a l'hivern. Posa dins tina deu quadrantals de most, tira-hi dos quadrantals de vinagre fort, dos quadrantals d'arrop, cinquanta quadrantals d'aigua dolça. [2] Això mescla-ho força, tres vegades al dia, cinc dies seguits: afegeix-hi seixanta quatre sextaris d'aigua marina vella, i posa cobertora a la tina i embetuma deu dies. Aquest vi et durarà fins al solstici: si en sobra en passat el solstici, serà vinagre molt fort i molt bell. (Trad. S. Galmés)

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Com es recitava el Gilgamesh?

Vaig gaudir, fa un temps llegint aquesta obra extraordinària. Avui m'ha vingut a les mans, per Youtube, l'inici del poema recitat en accadi, la llengua dels sumeris, amb acompanyament d'un llaüt de tres cordes. Són realment quatre minuts per a gaudir-ne, aclucant els ulls i deixant-se portar de la mà d'aquell que va visitar el fons tenebrós de la terra...

diumenge, 10 de setembre de 2017

«No pensis»

«No vulguis saber...» Maquinalment em ve a la memòria aquest inici de l'Oda I, 11. Sí, en definitiva, el «no pensis» ve de la mà del «no vulguis saber». Recentment hi ha noves ordres des el Departament d'Empresa i Coneixement: a les properes PAU l'assignatura de Filosofia ja no és comuna a tots els alumnes perquè queda perduda enmig del batibull de matèries de la fase específica. A meitat de partida es canvien les normes del joc. Per què? Horaci respondrà «scire nefas». En realitat l'argumentari sembla una presa de pèl: «per a millorar la presència de la Filosofia... aquesta serà arraconada i queda reduïda només a la fase específica, a uns quants alumnes». Sí, és així. Aquest n'és l'enllaç.

Els professors de Filosofia prou que protesten i desmunten les fal·làcies (la falsa qüestió competencial, la forma de comunicar la decisió i la ponderació, el tarannà unilateral del Consell Interuniversitari de Catalunya, l'avinentesa del xàfec polític, etcètera): per enèssima vegada es veuen burlats, maltractats i menystinguts. Llegint aquest article a El núvol, hom no pot menys que recomanar afegir-se a la recollida de signatures contra la discriminació de la Filosofia. Si callem, encara vindran més ordres en la mateixa direcció, i molt em temo que no trigaran.

Vocabulari de substrat preromà

Sempre m'ha interessat el tema, no ho negaré pas. I recentment, al web d'academia.edu he trobat un breu i interessant article del professor Eduardo Orduña que para esment en uns quants teònims antics i topònims als Pirineus de Lleida. Crec que paga la pena llegir-lo i treure'n els ensenyaments pertinents... mentre esperem, esclar, una propera entrega a la revista El Portarró.

[L’antiguitat i el Parc Nacional d’Aigüestortes: un paisatge lingüístic i toponímic singular. Portarró, Revista del Parc Nacional d'Aigüestortes, núm. 36, 2017, pp. 26-29]

divendres, 1 de setembre de 2017

Plantejaments lingüístics

No cal entrar aquí en la discussió sobre la utilitat i conveniència de les llengües clàssiques: qui vulgui orientacions prou sap on demanar-les. Resumeixo només deu reflexions de David Crystal, professor de lingüística general a la Universitat de Gal·les, que va escriure al final del seu llibre The Language Revolution, el 2003:

  1. És prioritari incrementar la preocupació per les llengües amenaçades.
  2. Interessar-se per les llengües minoritàries. Tota llengua expressa la identitat dels seus usuaris. Valorar una persona suposa valorar la seva llengua.
  3. Vigilància i tolerància per totes les formes dialectals, eliminar tota forma condemnatòria d'allò que no sembli prou estés.
  4. Fomentar l'estudi i ús de les diverses varietats d'una llengua (formals, informals, domèstiques...). Això implica també buscar pautes d'excel·lència però que no elimina altres registres.
  5. Fer-nos més multilingües, també en pensaments i capacitats. El temperament monolingüe empobreix indefectiblement.ç
  6. Acceptar els canvis i transformacions en les llengües. No veure-ho com un deteriorament ni com una fase decadent sinó com un aspecte inherent, continu, universal.
  7. Preocupar-nos, tocant de peus a terra, per l'ús sense trabes de la llengua materna.
  8. Preocupar-nos, de manera real, per aquells que han deixat de ser competents en la llengua materna, la llengua pròpia.
  9. No separar l'estudi de la llengua i de la literatura, ambdós aspectes estan íntimament units per la creativitat, l'ús i la lectura.
  10. Atorgar el valor degut al llenguatge com a motor de desenvolupament d'una societat. Una llengua, qualsevol llengua, hauria de ser considerada un tresor nacional.