dimecres, 12 de juliol de 2017

Infinitud

M'ha semblat ben curiosa la definició que Aristòtil dóna al terme. Un tuitaire comentava al respecte que el filòsof pren una posició d'una elegància inigualable.
I m'ha vingut al cap allò de Spinoza, que l'única entitat infinita és Déu, i que arribats al llindar del que té finitud i havent-lo traspassat, tot esdevé una mateixa cosa, Déu. Si, doncs, la generació-corrupció són constants, el seu origen serà també infinit, diví, com el temps mateix.

dimecres, 28 de juny de 2017

Síndrome Ben-Hur

A Youtube en diuen Amazing Homemade inventions. Crec que el desfici per a conduir un carro d'auriga —encara que sigui propulsat per una moto d'algun model custom— podria ser conegut ben bé com la síndrome Ben-Hur (o algun nom semblant). Us deixo, doncs, la part que interessa.

diumenge, 11 de juny de 2017

Ciceró després dels Idus de març

Stefan Zweig va escriure un brillant i apassionat capítol sobre la vida de Ciceró després de l'assassinat de Cèsar el 44 aC. Aquest acte, ens recorda, l'únic que palesa de manera clara és la debilitat dels conspiradors i que és debades que s'han desfet de Cèsar, perquè aquests només aspiren a succeir-lo: lluiten per la seva herència, aspiren al seu poder, volen posar-se al capdavant de les seves legions... El cop va tenir els efectes contraris del que esperaven. Zweig aventura que Ciceró mateix es podria haver posat al davant d'aquest moviment atès que el senat estava disposat a recolzar-lo: ningú no s'hi oposaria i es podria evitar el caos. La frase final de Zweig em sembla memorable: «Seva seria la glòria immortal d'haver tingut a les mans el poder d'un dictador i d'haver-lo tornat voluntàriament al poble». Difícilment casa, crec, amb l'explicació que intenta donar de la seva passivitat: en breu temps el vell poble romà s'ha tornat decadent, ja no serveix de manera honrada a la idea de la llibertat; i seria per això el nostre home decideix fer un pas al costat. Vaja, que se'm fa difícil creure.

divendres, 26 de maig de 2017

Neoanalfabetisme i democràcia?

Hi ha hagut ressò, els darrers dies, per les xarxes i alguns mitjans periodístics, de la intervenció del president de la SEEC davant la comissió sobre educació al congrés dels diputats de Madrid. Pel que es desprèn de les intervencions dels diferents grups polítics, res no hauria d'impedir que la presència de la Cultura Clàssica, del Grec i del Llatí esdevingui real (no només en el paper) en els ensenyaments secundaris, fet que avui no es dóna. Però poca cosa (o res) no he sentit dir, d'una banda, sobre el poder del director (que pot fer i desfer al seu antull) i, de l'altra, del mal negoci que aquestes assignatures rendibilitzen en les PAU. Desconec si això canviarà, però de moment són unes pedres ben grosses que s'haurien d'afegir als greuges que s'arrosseguen des de fa decennis.

Però, parlant de decennis, deixeu-me recordar una columna d'opinió de l'Antonio Martínez Menchén, publicat el ja llunyà mes de juny de 1991: hi explica la intervenció d'un alt personatge de la Casa Blanca que s'excusava davant d'uns representants de l'Amèrica Llatina de no saber parlar llatí i que, per això (quina llàstima!) no els podia atendre en el seu idioma. Deixant de banda el lapsus d'aquell dirigent polític, l'autor reflexionava com, des de Toynbee, democratitzar l'educació (democratitzar «per la part inferior» social) ha comportat, entre altres perles, la massificació, l'augment imparable de l'esperit utilitarista, la fragmentació del coneixement, o la indefensió intel·lectual fins al punt del menyspreu del creixement harmònic en els joves i els no tan joves. Aquí en deixo còpia, cadascú en podrà extraure les seves conclusions.

dijous, 11 de maig de 2017

Dualitats a «Pl. Apologia, 30»

Hem llegit amb els alumnes de 2n de batxillerat aquest preciós passatge, que sempre m'ha captivat. Ens fixàvem com, sota l'excusa de sortir a fer un tomb, Sòcrates posa els seus interlocutors contra les cordes, de vegades amb expressions polars: dir i fer, parlar i convèncer, diners i virtut, cos i ànima, joves i vells, àmbit públic i privat, diners i altres béns... En quatre ratlles repassa quines són les preocupacions (inquietuds o aspiracions?) que, en el fons, neguitegen a qualsevol.

dissabte, 6 de maig de 2017

Recordant els «feliços noranta»

Va ser al cap de poc temps del meu destí a Manresa. Es tractava d'una circular adreçada als professors del tan desprestigiat COU (que s'aferraven a un programa i a una manera d'entendre l'ensenyament maniqueista, res a veure de com calia fer les coses, sembla). El coordinador inclou una indicació ben clara: qualsevol resposta s'ha de donar objectivament per bona i, per tant, amb la màxima qualificació. Imagino que segurament així es podria acabar amb els mals resultats escolars, cosa que el temps i l'experiència s'han entossudit a desmentir.



dimarts, 2 de maig de 2017

Eliminar τοὺς δεσπότας, una bona decisió

He fet un bot de sorpresa en veure la quantitat de llibres (sobretot de la col·lecció Teubner) que Igor Makhankov ha escanejat i ha deixat disponibles a la xarxa... realment és impressionant el seu treball. Entre els seus tresors hi ha tres clàssics de Xenofont (que, per cert, ocupen un arxiu comprimit de 673 Mb): l'Anàbasi, l'Art eqüestre i l'última edició de la Ciropèdia, la del gran Wilhelm Gemoll revisada per J. Peters el 1968.

D'ençà dels cada dia més llunyans dies d'estudiant al COU, he recordat sovint la famosa reflexió de l'escriptor atenès sobre la dificultat que tenim els homes a obeir els qui manen, fins i tot si es tractava d'uns criats. És al començament mateix de la Ciropèdia (I, 1):
Πολλοὺς δ' ἐδοκοῦμεν καταμεμαθηκέναι καὶ ἐν ἰδίοις οἴκοις τοὺς μὲν ἔχοντας καὶ πλείονας οἰκέτας, τοὺς δὲ καὶ πάνυ ὀλίγους, καὶ ὅμως οὐδὲ τοῖς ὀλίγοις τούτοις πάνυ τι δυναμένους χρῆσθαι πειθομένοις τοὺς δεσπότας.
Sembla que la construcció d'infinitiu depenent de καταμεμαθηκέναι està repartida tot al llarg del període: πολλούς ...τοὺς μέν... τοὺς δέ... πάνυ τι δυναμένους... fins que arriba el subjecte de χρῆσθαι, l'esperat τοὺς δεσπότας.

Tots els traductors han intentat posar ordre sintàctica, aplegar-ho de manera ben endreçada i entenedora, de vegades amb bona dosi de llibertat. Fins i tot arribant al límit. Copiaré només la famosa versió de Thomas Hutchinson:

«Quin et multos animadvertisse videbamur, quorum alii quidem in privatis aedibus famulos vel complures, alii vero perpaucos haberent; cum tamen iidem domini ne his quidem paucis in omnibus possent uti oboedientibus.»

I, com en tantes altres ocasions i exercicis de torsimany, aquest «iidem domini», arreglant l'esperat (o no?) τοὺς δεσπότας.

Per això m'ha agradat especialment la decisió de Gemoll, percedit per Hirschig: atetitzar el sintagma. Si considerem que τοὺς δεσπότας no era més que una antiga glossa que, del marge fou traspassada al text per algun copista, tot esdevé més diàfan: el mot δεσπότας explicaria qui són πολλούς ...τοὺς μέν... τοὺς δέ de la seqüència inicial, res més.




diumenge, 23 d’abril de 2017

Lectura cordial

Alfons Garrigós, autor del capítol "Una lectura cordial de la Divina comèdia" publicat per la Fundació Joan Maragall proposa, juntament amb George Steiner, apropar-nos al fet de llegir grans obres o grans autors com un gest d'hospitalitat.

En primer lloc, diu, "igual que en alguns contes, el rei o la divinitat se'ns presenten disfressats de captaires": així que els obrim la porta, demanen la nostra hospitalitat. Però de seguida s'esdevé el prodigi i Garrigós fa un segon pas, perquè en realitat "la lectura suposa un interessant joc d'inversió de forces, perquè en acollir un d'aquests autors a casa nostra, en dedicar-li part del nostre temps i sobretot en prestar-li atenció, el captaire acaba transformant-se en amfitrió".

 La seva conclusió tampoc no ens deixa de sorprendre: aquest prodigi ja s'havia donat des del mateix moment de la creació de l'obra, atès que "uns autors o textos determinats són grans perquè saben fer-se petits". Per motius obvis, aquesta darrera frase em sembla sublim.