dilluns, 25 de juliol de 2016

Rellegir

Sempre és moment adient per a llegir. Però més important serà la relectura si hom volia madurar millor qualsevol pòsit amb què ja comptava. L'estiu pot ser un moment privilegiat per a fer-ho. Més encara: sant Agustí afegia que amb assiduitat de relectura desapareixen els impediments per a la comprensió del text. Així ho afirma en una carta en la qual enviava a un amic seu una còpia d'una obra seva monumental, La ciutat de Déu:

Non te autem latet ut eruditum uirum quantum adiuuet ad cognoscendum quod legitur repetitio lectionis. Aut enim nulla aut certe minima est intelligendi difficultas ubi est legendi facilitas, quae tanto maior fit quanto magis iteratur, ut assiduitate [maturescat quod indiligentia] fuerat inmaturum.

«No se t'escapa, home erudit com ets, fins a quin punt la repetició d'una lectura ajuda a comprendre allò que hom llegeix. La dificultat per a comprendre desapareix, o esdevé mínima, si tens facilitat per a llegir, la qual augmenta en la mesura que hom reprèn la lectura, i així, amb l'assiduitat [madura allò que per per manca d'atenció] quedava immadur.»

dissabte, 23 de juliol de 2016

Batecs clàssics

L'Antoni Janer és un excel·lent comunicador. Format en Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona, també va cursar la llicenciatura en Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. No poques vegades escriu en el seu blog a la revista Sàpiens, també ho fa a El temps, Historia y Vida, entre d'altres.

Sempre té a punt una dada, una reflexió, una notícia, una comparació per a sorprendre'ns agradablement... El seu estil clar, directe, elegant, sense ampul·lositat, concís, arran del lector. Tot plegat el posen en el punt de mira de tots els qui volem que el món clàssic sigui més conegut, més estimat, més a l'abast de tothom. No deixeu de llegir les seves entrades sobre etimologia, història, pensament, mitologia... N'hi ha per a omplir un sac!

dimecres, 22 de juny de 2016

Avís metodològic: com aprendre grec clàssic

Naturalment la polèmica està servida: la supervivència de l'assignatura i dels estudis de Filologia grega depèn de la propedèutica que hom en faci. Si no és mitjançant un mètode viu que garanteixi un coneixement previ del grec modern, l'esforç per a aprendre el grec clàssic esdevé infructuós. Hom podrà escoltar aquest àudio a càrrec de Deka glossai o les reflexions de Carlos Martínez Aguirre en el seu canal de Classics at home.

dissabte, 28 de maig de 2016

Cultura clàssica per a un món líquid (no liquidat)

M'ha vingut a les mans un assaig de Zygmunt Bauman, Educació al món de les diàspores. L'autor hi aporta una bona dosi de reflexions amb ull crític, d'alguna manera un sensat pessimisme. Posa un cert èmfasi en la cultura convertida en un producte de consum: aquesta depèn de les vel·leitats del mercat, queda a mercè dels desitjos i capricis del client (consumidor)... Tot i les evidències, em resisteixo a creure que l'home mateix, de manera conscient o no, hagi acabat fent de la seva obra intel·lectual un producte líquid, de baixa qualitat, sense consistència, desarrelat (només ancorat), moltes vegades amarat d'autoplagi per a contentar uns seguidors indeterminats (en les agències de qualitat seran els probables avaluadors). Però el cas és que la vida urbana (la vida postmoderna), sotmesa als efectes de la virtualitat i de migració contínua, no sembla ser gaire exigent. Oimés quan es tracta de la formació de les noves generacions o, de manera immediata, si hom espera una resposta encertada davant els veritables reptes que hi ha plantejats.
«Avui dia, les ciutats, i particularment les megaciutats com ara Londres o Barcelona, són cubells d’escombraries en els quals s’aboquen els problemes provocats per la globalització. Així mateix, han esdevingut laboratoris en els quals s’experimenta, es posa a prova i (si hi ha sort) es desenvolupa l’art de conviure amb aquests problemes (no l’art de resoldre’ls).»

diumenge, 22 de maig de 2016

Una tmesi que esberla el cervell

Un vers d'Enni ha estat citat milers de cops com a exemple frappant d'aquesta figura retòrica:


transegit corpus, saxo cere comminuit brum (Ann. fr. 609 V.)

Quan se'ns diu que li va obrir el cap pel mig, cere-brum comminuit, em fa l'efecte d'observar-hi una plasticitat que l'atansa gairebé al cal·ligrama: la paraula mateixa s'ha partit per la meitat i el poeta de Rúdia l'escriu convertint-la en allò mateix que descriu. Assimila l'escriptura amb la realitat descrita. La primera part del mot, però, ja tindria vida pròpia en provenir de *ceres-rum, (cf. el grec κάρα i el sànscrit śiras, que en ambdues llengües significa "cap") i no m'atreveixo a assegurar fins a quin punt Enni va intentar —o va sentir-ho així— un iocus verborum. En tot cas, sí que devia ser conscient que el que feia era literatura amb elements de metalingüística.  I trobo que hi va reeixir.

De menys volada s'ha considerat un altre cas, el que il·lustra Virgili a G 3, 381: septem subiecta trioni. Fa referència, d'una banda, als set estels del Carro Gran i explica, de l'altra i a la seva manera, aquesta constel·lació en si, septentrio. Per a altres exemples (n'hi ha també en grec) i bibliografia: mireu aquest enllaç.

diumenge, 10 d’abril de 2016

Prometeu era a Txernòbil


El Tità Prometeu representava, a Txernòbil, l'home conquerint l'energia atòmica, l'home triomfant. Era el tità conqueridor del foc, generós i benefactor; però també el tità perdedor, castigat i desgraciat. Potser no es van adonar que esdevenidria premonició d'un estrall. La seva estàtua abans i ara ha estat punt de visita obligat, igual que un monument desolat, de tots aquells que s'atansen a la fantasmagòrica urbs.


dilluns, 21 de març de 2016

Un moment del «Mercader de Venècia»

Philip Dunlop va publicar fa uns anys un breu recull, Short Latin Stories, on llegim una adaptació d'aquesta peça shakesperiana. Em voldria fixar només en l'anècdota que protagonitza un dels pretendents de Pòrcia, el «princeps Aragōnēnsis» perquè m'interessa remarcar la reflexió que hi ha en la seva base: allò que tots volen no és pas la cosa més excel·lent sinó la més vulgar. Tot un cop contra les majories (avui dites democràtiques) mentre que l'adagi de Bias, «la majoria són els pitjors», sembla guanyar terreny. I així, direm que anava ben orientat o que n'hi ha prou amb la intuïció de Bassario?
«Princeps Aragōnēnsis cistam argenteam dēlēgit, 'omnes hominēs,' inquit, 'aurum cupiunt, sed paucī argentum. ego rem vulgārem facere nōn possum; ego argentum dēligō.' sed cista argentea quoque erat vacua.»